PERDÓ. VULL DEMANAR PERDÓ

Hola! Què tal?

Avui una entrada sense vídeo adjunt. I és que ja fa dies que tinc al cap escriure això però no m'acabava de decidir mai...
Necessito demanar perdó.
I perdó perquè? Us preguntareu... Doncs us sitúo.



Abans de ser mare, abans d'estar embarassada, sentia un cert rebuig a veure mares amamantant als seus nadons. Em sentia malament veien aquell pit. Em sentia com que m'estaven ofenent.
I, ara, quan penso en aquell sentiment no em reconec. Com pot ser que jo (jo, si, la Gemma, la mama Tortuga, la que ha alletat a la seva bebè a demanda fins a la data (i que duri), la que ha donat litres de llet al banc de llet per a nadons prematurs, la que ha superat més de 7 mastitis i tot i així ha seguit amb la lactància, la que defensa per sobre de tot el tenir el bebè al pit, ...) pensés allò?

Al principi de tenir a la Tortugueta intentava marxar als moments de donar-li el pit. Si teníem un dinar familiar a casa, doncs agafava i me'n anava a l'habitació a donar-li pit. Si anàvem amb amics intentava donar-li al cotxe abans de quedar. Algun cop em vaig veure amb la obligació moral de tapar-me amb un tovalló, i va ser la Tortugueta la que me'l va treure i allà me'n vaig adonar de la tonteria què estava fent...
I vaig dir prou.

Jo no estava mostrant el meu pit de manera sexual ni per ofendre a ningú, sinó per calmar i respondre al plor del meu nadó.
Quin mal feia? Cap.
Doncs, endavant.
"Si a algú li molesta, que no miri!" És el què em responien les mares amb les que comentava aquestes situacions que ja començava a viure.

(Evidentment, en el moment en què el bebè no està al pit, no veig necessitat de deixar-lo a l'aire, tot i que a vegades es pot tenir algun descuit 😂)


He amamantant a totes bandes, fins i tot dins d'una església (que em va sobtar moltíssim quan vaig preguntar si em dirien alguna cosa si li donava el pit a la bebè i em van respondre "és una cosa natural, què t'han de dir?").

Des d'aquí, que sé que sou moltes les mares que em llegiu, vull demanar-vos disculpes. Perdó per les mirades, els gestos o potser algun comentari que us he pogut fer.

I, a totes les persones que em llegiu i no sou mares ni heu amamantat mai, deixeu-me dir-vos que veure un pit d'una mare no és vergonyós, no és motiu de despreci, no és més que una cosa natural, d'amor, el calmant què pot oferir la mare al seu bebè, ..., A més de lo bàsic que és donar menjar al bebè.

I, és que ara, quan persones del meu voltant em miren malament o es senten incòmodes quan amamanto a la Tortugueta em sento tant malament. Però malament per ells. Perquè penso que aquest sentiment què tenen existeix fins el moment que tens un nadó...I penso que estan perdent el temps com ho vaig fer jo. Sento que s'estan perdent moments preciosos que podríen estar compartint amb la mare que tenen davant i que no volen ni mirar. Penso que és una llàstima que els prejudicis culturals i els tabús que tenim desemboquin a tenir aquest rebuig.

No entenc que estigui ben vist un bon escot i no una mare amamantant. Al igual que tampoc entenc que no estigui permès donar un biberó en un restaurant vegà (no vull entrar en polèmiques, però encara no he entès que no deixin entrar res d'origen animal però si les persones...😓 I que no deixin que una mare ofereixi el menjar al seu bebè 😕).

Gent, tingueu menys perjudicis i gaudiu més de la vida, que passa molt depressa!!!!

Dijous tindreu nou vídeo! No us el perdeu!!!😊

Gràcies per la visita!

Comentaris

  1. Neus Huguet11/4/17 2:21

    Molt bé Gemma, em sento molt identificada amb el que dius. A mi em va passar exactament el mateix. Una vegada una senyora em va acompanyar el sentiment mentre donava pit al Roc al carrer i la veritat és que em va fer pena ella. Un aplaudiment per totes les mares lactants!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres!
      Doncs si, és una pena. Sobretot també per la educació d'abans, que privava de tota mena "d'apego" amb el bebè, i per tant, la lactància en surtia perjudicada.

      Gràcies pel teu comentari, Neus!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada