PERDRE UN FILL

Hola! Què tal?

Avui estrenem secció nova al blog, i és que 1 cop al mes invitarem a que una mare ens expliqui alguna cosa que necessiti o que en tingui ganes.

Avui és el cas d'una mare, que va tenir la gran mala sort de perdre un fill. Us deixo amb el seu relat.



21 d’octubre de 2016, aquí començava una nova aventura en la nostra família. Desprès de 4 mesos de tenir la nostra primera filla B, ens comunicaven que tornaríem a ser pares.
Per a mi la notícia va ser un “shock”.  Se’m va venir tot a sobre. Estava embarassada de 3 mesos. Pensava en que la B encara no  tindria 1 any. M’haurien de programar una cesària abans de temps, ja que faria menys d’un any de l’altra cesària. Va ser com si em tiressin un got d’aigua freda al damunt.

Em va costar uns dies assimilar la notícia, però desprès ja vaig començar a pensar en tot lo positiu que seria.
El poc temps que es portarien la B i l’E i totes les activitats, jocs,...que podrien compartir junts al portar-se tant poc temps, i també vaig pensar...mira...feina feta!
Tot anava bé, els controls analítics, les revisions,...
Recordo l’última revisió amb la llevadora, 12 de desembre. Estava ja de 18 setmanes de gestació, em va preguntar si ja me’l notava. La resposta va ser negativa. Em va dir que fins la setmana 22 “teníem temps”.  El dia 14 vam tenir visita amb el ginecòleg i tot estava ok.

Van anar passant els dies, i el meu cap no podia parar de pensar en el “no es mou”. Vam arribar als Nadals, i no sentia res.

Em vaig posar en contacte amb una amiga i companya que és llevadora, i em va dir, tranquil·la, J, fins la setmana 22 pot ser normal.

Però vaig començar a tenir malsons. Sí, malsons per la nit. Somiava que la cosa no anava bé. Estava tot el dia atenta si sentia algun moviment, i res. Vaig explicar-li a una amiga el que em passava i em va dir que anés al ginecòleg i em quedaria més tranquil·la, però alguna cosa em deia que no hi anés...no volia passar “uns mals” Nadals, tenia la intuïció que la cosa no anava bé.

Dilluns 9 de gener de 2017, 22 setmanes de gestació i teníem la visita i ecografia de les 20 setmanes a l’HUAV.

El primer que vaig fer al despertar-me va ser pesar-me, sí, em vaig pesar, i pesava menys que abans de les vacances de Nadal.
Estrany...vaig pensar: no pot ser que desprès de totes les “comilones” i de que estic de més setmanes, pesi menys.
Li vaig dir al M que algo no anava bé, que no podia ser que pesés menys.
Vam anar a esmorzar a una cafeteria i em vaig demanar croissantets de xocolata, a veure si així el notava. El meu cap només  feia que pensar, mou-te siusplau, mou-te. Però no.

Vam arribar a l’hospital. Teníem visita a les 13h, i la intenció era per la tarda anar a la botiga de puericultura a començar a fer una mica de llista de naixement; el meu subconscient sabia que no hi aniríem.
I aquí comença lo pitjor que he(m) viscut mai.

Entrem a la consulta. Jo molt nerviosa. Anàvem la B, el M i jo. Anàvem amb el carret, ja que la B tenia 6 mesos. Quan vam entrar, el Dr.H, ens va dir que tots no cabíem a la consulta, que el carret, la B i el M sortissin fora, i desprès ja passarien. Jo vaig dir, ja deixem el carret fora, però ells 2 es poden quedar, i va dir: no no, que salgan fuera que no cabemos y luego os avisamos.
Vaig pensar, que passa, que ara no hi caben i desprès sí? Ja tenia els ulls plorosos.

A la consulta hi havia el Dr.H, la resident i la infermera.
Em vaig agitar a la llitera, i va venir la metge resident, va posar l’ecògraf a la panxa i va dir: óbito.
Potser una persona que no té els coneixements no sap el que és. Però jo sóc infermera i he treballat justament a l’àrea maternoinfantil. Així, que quant vaig sentir: óbito (mort d’una persona), em vaig posar a plorar.

De seguida el Dr.H es va aixecar i va dir: avisad al papà. Amb l’esperança que no ho hagués entès bé, vaig preguntar: està todo  bién? I em va dir: espera que avisamos al papà. I es va posar ell amb l’ecògraf.
De seguida va entrar el M amb la B i el carret (ara sí que hi cabíem tots). Jo amb els ulls plorosos i el M també. El Dr. H va dir que es posés a la meva vora, i llavors ja va dir: no hay latido.

El meu cap es va posar a 1000 revolucions, plorar, ràbia,...no puc explicar exactament tot el que em va passar pel cap. Tot i que feia dies que malintuïa, sempre queda l’esperança.
Ens va començar a explicar com es duria a terme el procés de naixement i mentre em posaven a una cadira de rodes per  ingressar, vaig tenir la necessitat d’enviar un whatssap a la família  i amics més propers per dir-los-hi. Durant un moment em  vaig veure allí asseguda com si no hi fos.
El més dur estava per venir.
El M va marxar amb la B per anar a preparar una bossa per a mi, i organitzar una mica tot.
Em vaig quedar al llit de l’habitació, amb 2 acompanyants. I jo allí al llit, feta una “merda”, amb ganes de plorar i d’estar sola, i  ells parlant de temes externs (suposo que per entretenir-me i sense cap maldat), però jo m’estava començant a enrabiar:
per què parlen d’aquestes coses? si m’importen un pepino!.
Pensava: no us doneu compte que acabo de perdre el fill?

Però no vaig gosar a dir res. Així que de seguida vaig enviar un whatssap al M i li vaig dir: siusplau vine lo antes possible,  no vull ningú aquí. I sí, va arribar molt ràpid i vam demanar a tots que marxessin.
Una de les coses més complicades que jo veia, va ser que, com que jo havia treballat allí i tenia moltes amistats, restringir  les visites. Així que quant em va venir a veure una companya i amiga de confiança ella mateixa em va dir: vols que posem un  cartell a la porta de visites restringides? I vaig dir: sí, siusplau.
I la veritat que només puc donar les gràcies a totes per fer-ho possible, moltes em volien venir a veure, però jo no en tenia  ganes i ho van respectar perfectament.

Ara ja venia el més dur. Havia de parir el meu fill mort. Vaig preguntar per una cesària, però no era una de les seves opcions,  em provocarien el part. Així que va començar tot el procés.
Recordo que em van dir que farien el que fos per a que no tingués  molt dolor, i que em deixarien descansar per la nit si encara no m’havia posat de part. Però cap de les 2 coses es van complir.

Va arribar un punt que tenia tant dolor que em mig marejava, les contraccions eren insuportables. Suposo que el saber que el  desenllaç era el fill mort i no viu potser també feia que el meu umbral del dolor variés. Vaig demanar l’epidural, i em van dir que  intentés aguantar, que el nen era molt petit i que de seguida sortiria.

El procés va començar el dia 9 sobre les 17hores i era el dia 10 a la matinada. No podia més, plorava de dolor, les cames em  fallaven, vaig haver de suplicar que per favor em posessin l’anestèsia. Quant per fi me la van posar (desprès de suplicar-ho
unes quantes vegades), en 20 minuts va néixer l’E, allí, a la llitera del box, mentre sentia algun nadó plorant. El meu no plorava.

Ens van preguntar si el voldríem veure, i vam dir que sí.
Vaig tenir la gran sort que una amiga i companya m’havia enviat prèviament un whatssap i em va dir: mireu-lo, esteu amb ell, us reconfortarà molt; (ja que la nostra primera idea era no veure’l). I sort que li vam fer cas.

Ens el van dur embolicadet amb un llençol, i vam poder estar amb ell una bona estona.
I ja està, ens vam acomiadar, i se’l van endur.

I ara què? Ens vam preguntar?
Doncs ara, va arribar el metge i ens va començar a preguntar que voldríem fer amb el cos, si fossa comuna, si enterrament,
papers per aquí i per allà... jo estava “de cuerpo presente i mente ausente”.
Com em podien preguntar tot allò, quant acabava  de parir? Era tant urgent? No es podien esperar una mica?


Vam arribar a l’habitació i una gran amiga, ens havia deixat 2 entrepans i una nota. Moltes gràcies M.


I bé....desprès de molt temps, em paro i penso en lo mal muntat que està tot i en tot el que es podria millorar.
1.    Penso que en totes i cadascuna de les visites i ecografies que es fan durant l’embaràs, si la mare va acompanyada, de qui sigui (parella, mare, pare, germana, amiga...), aquesta persona ha d’entrar amb la mare. Quina excusa és la de: no cabemos? Per favor...una mica de tacte. La mare pot tenir la necessitat d’estar acompanyada, tant per bé com per mal. Gairebé sempre, la parella s’agafa festa per acompanyar la mare, que és això de no deixar entrar?

2.    No deixar que la mare tingui dolor físic en la mesura de lo possible. No és un part normal, naixerà un nadó mort. La mare està destrossada psicològicament, no la fem patir físicament si ho podem evitar. És molt dur.


3.    Estem tant desinformats d’aquest tema que quan passa se’t cau tot a damunt, i entres en un estat tant gran de shock que qualsevol informació que et donin tu no la reps.
Necessites unes hores almenys per poder assimilar l’ocorregut i poder rebre informació. No pot ser, que desprès d’1 hora d’haver parit un fill mort, et vinguin a preguntar si vols fer autòpsia, que què en vols fer del cos...!  S’ha de deixar una mica de temps. Un temps prudencial. No és urgent. Perquè pot passar el que ens va passar a nosaltres. Que vam dir: a la fossa comuna. Clar, en aquell moment pensàvem, que n’hem de fer?
I quant vaig arribar a casa aquella mateixa nit, vaig tenir un atac d’ansietat pensant en que faria el meu fill a una fossa comuna. L’un demà, vam moure cel i terra perquè “trenquessin” el full que havíem signat. I en pic ho vam poder solucionar, vam fer el que crèiem més adient. Vam incinerar el cos i el vam enterrar a un lloc on el podem anar a visitar quant vulguem.

4.             Informar als pares abans d’iniciar el part dels beneficis de veure el fill mort. De passar una es                 tona amb ell. De la tranquil·litat que queda desprès. És molt fàcil que de primer moment diguin     que no per desconeixement i penedir-se tota la vida de saber com era el seu fill.

5.             Tot el personal que treballa en àrees maternals hauria de fer algun curs o taller de com afrontar situacions així. No pot ser que entri una infermera a l’habitació i em pregunti: com estàs? Perquè la resposta seria: com una merda!
No costa res entrar i dir: sento molt el que us ha passat, us convé alguna cosa? Necessiteu algo? Perquè el: com estàs, és...estic com una merda, acabo de perdre un fill.
Animar al personal a fer un petit record d’aquest fill pels pares. Preguntar com es diu i fer una petita capseta dels records. Preguntar als pares si volen fer fotos al fill, o si volen que els facin una foto amb ell. A mi ningú m’ho va preguntar, i en aquell moment jo no hi vaig pensar, i ara m’agradaria tenir un record fotogràfic d’ell.

6.             És molt difícil parlar d’un fill, quant només l’has vist tu i la parella. Ningú l’ha vist. Com si no hagués existit.  La gent, sense maldat fan comentaris i preguntes que fan molt mal. És un tema que donaria per parlar molt. Així que com a experiència, si us trobeu en alguna situació així, un: ho sento, una abraçada,...és lo millor.
No preguntis com estic, perquè acabo de perdre un fill, no em diguis que sóc jove i que ja en tindré un altre (fa molt mal), no em diguis que ja tinc una altra filla (ja ho sé que la tinc, i gràcies a ella he pogut tirar endavant molt millor del que hagués estat no tenir-la). Tots aquests comentaris sobren. Estic convençuda que no se’ns ocorreria dir-ho a uns pares que el fill per exemple tingui 3 anys.  

7.             S’hauria de sortir de l’hospital sabent que existeixen associacions i grups per ajudar a afrontar millor aquesta situació. Potser la visita d’un psicòleg a l’habitació de l’hospital ens hagués ajudat a no decidir lo de la fossa comuna. Tu en aquells moments no tens la capacitat de decidir, o si ho fas ho pots fer erròniament.  La presència d’un expert et poder fer veure millor les coses.

8.             T’haurien d’informar, que això no és lo pitjor que has viscut, que lo pitjor serà quant arribis a casa, quant entris a la que seria la seva habitació, quant hagis de guardar els primers regals que li havien fet,...

9.             Jo vaig tenir la necessitat d’estar uns dies aïllada de família i amics, no tenia ganes ni de parlar ni de veure ningú. No sé si m’hagués ajudat fer-ho. Però vaig tenir aquesta necessitat.

10.         Assistir a un grup, on altres mares estan en la mateixa situació que tu, pots parlar de com et sents, del que penses,...m’ha set de principal ajuda. A dies ploràvem i a dies rèiem. No sempre parlàvem dels fills morts, però sabíem que quant una tenia un mal dia, estàvem allí per parlar-ne.

11.         Saber i entendre que això no s’oblida mai, i que poc a poc (a unes més a d’altres menys) s’aprèn a viure amb aquesta pèrdua.

Vindrà la tristesa a veure’t, durant molt de temps segurament.
La ràbia és molt possible que també et truqui a la porta. Ningú es pot imaginar la ràbia que es sent.
La culpa! La pitjor de totes crec, aquella que et vol destruir poc a poc, a tu que estàs tant feble. La que et vol fer creure que el que ha passat a estat per algo que has fet o no has fet.
Però poc a poc...totes aniran marxant, en més o menys grau, segons et vagis trobant.

12.         Informar a les mares que han perdut un fill, que quant vagin en busca del seu “arcoiris” (així es diuen als nens nascuts desprès d’una pèrdua), viuran un embaràs psicològicament molt dur, amb molta por, amb molta il·lusió però sense fer-se il·lusions.
I bé, és possible que m’hagi deixat coses per expressar, perquè són moltes coses.
Amb aquest escrit no pretenc ni fer pena, ni llàstima ni res. No sóc la primera ni l’última a qui li ha passat això.
 Pretenc poder ajudar a algú, que pugui estar a la banda que he estat jo, o com a familiar, o com a treballador en l’àmbit hospitalari.






Gràcies, J, per obrir-nos el teu cor, i sobretot, per voler ajudar a altres mares i pares que puguin passar per lo mateix.

Fins la setmana que ve!

Comentaris

  1. ostres... m'ha arribat al cor tot el que has descrit, tot el que has sentit... fa molt poquet que malhauradament també ho he patit.realment m'he sentit molt identificada en tot i no ho hauria pogut explicar millor. moltes gràcies per explicar la teva experiència i de veritat, de veritat tque sento molt el que us ha passat. una abraçada molt forta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. LA MAMA TORTUGA24/10/18 0:14

      Ens sap greu... Moltes gràcies per llegir-ho!

      Elimina
  2. Ho has explicat tal qual es...
    Una abraçada!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. LA MAMA TORTUGA24/10/18 0:15

      Gràcies per llegir-ho! Ens sap greu que tantes hagueu de patir aquest mal tràngol...

      Elimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Gràcies per posar paraules a sentiments complicats de descriure i fer-ho amb un amor i delicadesa precioses! Una abraçada fortíssima i plena de llum!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. LA MAMA TORTUGA24/10/18 0:16

      Gràcies per llegir-ho! La veritat és que la J ens ho ha explicat amb sinceritat i això fa que et transmeti tot el què va sentir.

      Elimina
  5. Soy enfermera, pero lo primero que soy es madre, es en la vida de una mujer lo más hermoso que puede tener. Hay que luchar por volver a humanizar el cuidado de un paciente, se muy bien que cura más una sonrisa que un suero y un silencio más que un hablar sin sentido, un tocar el hombro y bajar los ojos ante una pérdida...somos humanos y el abrazo y un lo siento, para mí son importantes. Ojalá nuestros hospitales se vaciaron de enfermos porque eso querría decir que están bien y no sufren, pero eso es utopía, lo que si podemos hacer es cuidar un poco más con el corazón. Te deseo una vida llena de dulces sueños y que recuerdes a tu pequeño con una sonrisa al cielo. Un beso enorme compañera enfermera ��

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada