Hola! Què tal?
Avui us explico el nostre final de lactància materna. Que no ha estat un procés curt, no us vull enganyar...
L'Arlet sempre ha pres popa (pit) a demanda. Hem fet BLW, així que sempre primer hi havia la sessió de popa...hehe.
Va haver un temps que, com que fèiem collit, es despertava una mitjana de 15 vegades cada nit, i, esclar, cada despertar era demanar popa. Va ser llavors quan vam decidir que havia de passar a la seva habitació per veure si milloràvem una mica el son.
Li vam muntar una habitació adaptada a ella, i va ser a la primavera 2018 que vam fer el canvi. Va ser molt positiu. Evidentment, els despertars hi eren (no tots!) i poc a poc es van anar disminuint, fins el punt de tenir 1 o 2 despertars durant la nit.
Això implicava aixecar-me i anar a la seva habitació, però, almenys podia dormir una estona!
Jo estava una mica cansada ja de tanta popa, tot el dia volia popa... i a la nit, va arribar el dia que no s'adormia altre cop, sinó que volia popa, s'aixecava del llit, ara tinc pipi, ara salto al llit, ara torno a la popa, ... i era un kaos.
Sabia que no tindria ajuda externa per poder deixar el pit. Son pare es posa molt nerviós quan plora, i el què menys necessiten en el moment que no tenen el què volen és nervis... Així que entre els dos vam decidir que me'n encarregava jo.
Em vaig mentalitzar, i molt. No és fàcil dir que NO a una cosa que fa tant temps que has normalitzat a la teva vida... I sabent que també és un procés difícil per la teva filla... En aquell moment tenia 2 anys i mig, més o menys.
Vaig decidir que a la nit només li donaria al moment d'anar a dormir, però després el meu cap va replantejar-s'ho i finalment vaig decidir que quan ja no hi hagués sol, ja no hi hauria popa.
Vam explicar mil i un cops el conte de la Festeta, de la Míriam Tirado. Tot i que penso, que és per nens i nenes més grans...
Vaig explicar-li que les popes dormien durant la nit, estan cansades perquè s'han fet velles i necessiten descansar.
Va plorar, si, però em pensava que seria pitjor, la veritat.
La meva tàctica va ser:
- Tenir-ho molt clar, ni per un moment pensar "ai pobreta" o " li dono una mica i que dormi ja". NO
- Posar-me bocaterrosa, per tal que no pogués accedir-hi ella tota sola (al ser l'estiu ho tenia molt més fàcil).
- Repetir-li, carinyosament, "Arlet, les popes dormen, estira't aquí que t'abraço i et faig carícies perquè t'adormis tu també."
El primer dia va costar molt, tot i que portàvem dies explicant que tal dia no n'hi hauria més.
Però al final es va estirar al meu costat, ens vam abraçar i es va adormir. I no, no va plorar més de 1 minut. Si m'haguèssiu vist la cara...estava flipant!
El segon dia va anar més o menys igual, però jo seguia amb la mateixa tàctica i es va tornar a adormir. I així fins que passat 3 o 4 dies ja no demanava.
El més complicat va ser els despertars entremig de la nit, perquè és un moment que té molta son i era el recurs fàcil, per les dues. Però poc a poc ho va anar entenent.
Vam seguir amb pit durant el dia, que només era 1 minut mentre s'adormia la migdiada, i vam acordar que duraria fins que bufés les espelmes dels 3 anys.
Però jo em vaig quedar embarassada, i els pits em feien molt mal. Hi havia dies que no sabia ni com donar-li...ho passava molt malament. Però es va ajuntar que va començar a l'escoleta i trobava que eren massa canvis de cop.
Va ser el 19 de desembre, que vaig estar mig malalta, i li vaig dir que no podia donar-li, em va dir, vale. I aquell va ser l'últim cop que va demanar pit. És cert que a vegades ho ha demanat però després riu, sabent que és una broma i que ja no n'hi ha.
Em vaig sentir molt alleugerada, perquè em pensava que passaria dies molt difícils, però no. Va ser tot molt fàcil. I segurament va ser perquè li vaig transmetre la seguretat que ells necessiten en moments de crisis.
Gràcies per llegir aquest tostón!
I, vosaltres, com ho heu fet?
Avui us explico el nostre final de lactància materna. Que no ha estat un procés curt, no us vull enganyar...
L'Arlet sempre ha pres popa (pit) a demanda. Hem fet BLW, així que sempre primer hi havia la sessió de popa...hehe.
Va haver un temps que, com que fèiem collit, es despertava una mitjana de 15 vegades cada nit, i, esclar, cada despertar era demanar popa. Va ser llavors quan vam decidir que havia de passar a la seva habitació per veure si milloràvem una mica el son.
Li vam muntar una habitació adaptada a ella, i va ser a la primavera 2018 que vam fer el canvi. Va ser molt positiu. Evidentment, els despertars hi eren (no tots!) i poc a poc es van anar disminuint, fins el punt de tenir 1 o 2 despertars durant la nit.
Això implicava aixecar-me i anar a la seva habitació, però, almenys podia dormir una estona!
Jo estava una mica cansada ja de tanta popa, tot el dia volia popa... i a la nit, va arribar el dia que no s'adormia altre cop, sinó que volia popa, s'aixecava del llit, ara tinc pipi, ara salto al llit, ara torno a la popa, ... i era un kaos.
Sabia que no tindria ajuda externa per poder deixar el pit. Son pare es posa molt nerviós quan plora, i el què menys necessiten en el moment que no tenen el què volen és nervis... Així que entre els dos vam decidir que me'n encarregava jo.
Em vaig mentalitzar, i molt. No és fàcil dir que NO a una cosa que fa tant temps que has normalitzat a la teva vida... I sabent que també és un procés difícil per la teva filla... En aquell moment tenia 2 anys i mig, més o menys.
Vaig decidir que a la nit només li donaria al moment d'anar a dormir, però després el meu cap va replantejar-s'ho i finalment vaig decidir que quan ja no hi hagués sol, ja no hi hauria popa.
Vam explicar mil i un cops el conte de la Festeta, de la Míriam Tirado. Tot i que penso, que és per nens i nenes més grans...
Vaig explicar-li que les popes dormien durant la nit, estan cansades perquè s'han fet velles i necessiten descansar.
Va plorar, si, però em pensava que seria pitjor, la veritat.
La meva tàctica va ser:
- Tenir-ho molt clar, ni per un moment pensar "ai pobreta" o " li dono una mica i que dormi ja". NO
- Posar-me bocaterrosa, per tal que no pogués accedir-hi ella tota sola (al ser l'estiu ho tenia molt més fàcil).
- Repetir-li, carinyosament, "Arlet, les popes dormen, estira't aquí que t'abraço i et faig carícies perquè t'adormis tu també."
El primer dia va costar molt, tot i que portàvem dies explicant que tal dia no n'hi hauria més.
Però al final es va estirar al meu costat, ens vam abraçar i es va adormir. I no, no va plorar més de 1 minut. Si m'haguèssiu vist la cara...estava flipant!
El segon dia va anar més o menys igual, però jo seguia amb la mateixa tàctica i es va tornar a adormir. I així fins que passat 3 o 4 dies ja no demanava.
El més complicat va ser els despertars entremig de la nit, perquè és un moment que té molta son i era el recurs fàcil, per les dues. Però poc a poc ho va anar entenent.
Vam seguir amb pit durant el dia, que només era 1 minut mentre s'adormia la migdiada, i vam acordar que duraria fins que bufés les espelmes dels 3 anys.
Però jo em vaig quedar embarassada, i els pits em feien molt mal. Hi havia dies que no sabia ni com donar-li...ho passava molt malament. Però es va ajuntar que va començar a l'escoleta i trobava que eren massa canvis de cop.
Va ser el 19 de desembre, que vaig estar mig malalta, i li vaig dir que no podia donar-li, em va dir, vale. I aquell va ser l'últim cop que va demanar pit. És cert que a vegades ho ha demanat però després riu, sabent que és una broma i que ja no n'hi ha.
Em vaig sentir molt alleugerada, perquè em pensava que passaria dies molt difícils, però no. Va ser tot molt fàcil. I segurament va ser perquè li vaig transmetre la seguretat que ells necessiten en moments de crisis.
Gràcies per llegir aquest tostón!
I, vosaltres, com ho heu fet?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada